DE LA FANTASÍA A LA REALIDAD

[:es]

Crecemos. Inevitablemente. Llegamos a este mundo llenos, tan solo, de instintos de supervivencia. Llorar nos ayuda a vivir cuando llegamos. El llanto es nuestra primera palabra, nuestro primer signo de comunicación. Crecemos, inevitablemente.

El sábado 29 de abril de 2017, se entregaron los premios correspondientes a la 37ª edición de los Premis Literaris per a Escolars d’Òmnium Mataró; entre los cuales, este año, se incluía una nueva categoría, la de adultos; donde, una servidora, tuvo el honor de ser premiada con un galardón.

En un librito editado por Òmnium, se recogen todos los trabajos premiados en las diferentes categorías, que empiezan con la primaria, pasan por la ESO, siguen por el Bachillerato y los Ciclos Formativos y acaban, como ya he dicho, en la categoría de adultos.

Acabo de leer el librito de un tirón, del primero hasta el último relato. Y me ha sorprendido mucho y me ha encantado la excelente calidad literaria que desprenden todos y cada uno de ellos. Justo es decir que las escuelas de Mataró hacen un trabajo magnífico a la hora de animar a los alumnos a disfrutar y expresarse mediante la literatura. Lo puedo corroborar de primera mano, ya que he sido alumna en la ciudad (mi profundo agradecimiento a la Escola Pública Rocafonda y al Institut Alexandre Satorras).

Si tenéis la fortuna de haceros con uno de estos libritos que recogen los trabajos premiados; además de disfrutar de buena literatura y de historias fascinantes, os podréis dar cuenta de cómo se desarrolla la consciencia a medida que vamos creciendo.

Con alguna excepción (siempre hay), los más pequeños empiezan ofreciéndonos unos mundos de fantasías preciosas donde, al final, nos dejan una moraleja que, por la edad de los jóvenes escritores, nos sorprende y nos trastorna afectuosamente por su calidad argumental.

Más adelante, los escritores de final de primaria y comienzo de secundaria, nos descubren sus despertares al mundo. Nos muestran sus miedos, sus superaciones, sus aprendizajes…, en definitiva, sus luchas personales con lo que la vida les va poniendo delante. Al final, sin embargo, sus escritos denotan cómo se reafirman en ellos mismos y que son capaces de aprender todo aquello que les hará falta a lo largo de la creación de su propia historia.

Los alumnos más grandes, los que acaban la secundaria y los que empiezan otras enseñanzas, escriben mirando hacia afuera, hacia el mundo que les rodea; traspasan la barrera de su persona y abocan en sus escritos una mirada humana sobre los sucesos que les toca vivir, sean cercanos o lejanos. Nos demuestran que son muy conscientes de la realidad que vive el mundo y quieren que el lector también tome conciencia. Yo, personalmente, me quito el sombrero ante estos escritores.

Por último, los adultos, a quienes quizás nos parece que ya hemos luchado bastante con nosotros mismos y con el mundo, y que generalmente relegamos las fantasías para la hora de los sueños o para levantar castillos en el aire, hacemos de la cotidianidad nuestra bandera y llenamos los escritos con escenas habituales que, cuando menos, nos ayudan a escapar por unos momentos de nuestra propia realidad.

Muchas gracias a Òmnium y al jurado de la 37a edición del Memorial Joaquim Casas por haber considerado mi relato merecedor del primer premio de esta última categoría.

Si lo queréis leer, lo podéis hacer aquí.

[:ca]

Creixem. Inevitablement. Arribem a aquest món plens, tan sols, d’instints de supervivència. Plorar ens ajuda a viure quan hi arribem. El plor és la nostra primera paraula, el nostre primer signe de comunicació. Creixem, inevitablement.

Dissabte, 29 d’abril de 2017, es van lliurar els 37ns premis literaris per a escolars d’Òmnium Mataró; en els quals, aquest any, s’incloïa una nova categoria, la d’adults; on, una servidora, va tenir l’honor de ser premiada amb un guardó.

En un llibret editat per Òmnium, es recullen tots els treballs premiats en les diferents categories, que comencen amb la primària, passen per l’ESO, segueixen pel Batxillerat i els Cicles Formatius i acaben, com ja he dit, en la categoria d’adults.

Acabo de llegir el llibret d’una tirada, del primer fins a l’últim relat. I m’ha sorprès molt i m’ha encantat l’excel·lent qualitat literària que traspuen tots i cadascun dels relats. Val a dir que les escoles de Mataró fan una feina magnífica a l’hora d’engrescar els alumnes a gaudir i expressar-se mitjançant la literatura. Ho puc corroborar de primera mà, ja que he estat alumna a la ciutat (el meu profund agraïment a l’Escola Pública Rocafonda i a l’Institut Alexandre Satorras).

Si teniu la fortuna de fer-vos amb un d’aquests llibrets que recullen els treballs premiats; a més de gaudir de bona literatura i d’històries fascinants, us podreu adonar de com es desenvolupa la consciència a mesura que anem creixent.

Amb alguna excepció (sempre n’hi ha), els més petits comencen oferint-nos uns mons de fantasies precioses on, al final, ens ensenyen una lliçó que, per l’edat dels joves escriptors, ens sorprèn i ens trasbalsa afectuosament per la seva qualitat argumental.

Més endavant, els escriptors de final de primària i començament de secundària, ens descobreixen els seus despertars al món. Ens mostren les seves pors, les seves superacions, els seus aprenentatges…, en definitiva, les seves lluites personals amb el que la vida els va posant al davant. Al final, però, els seus escrits denotes que es reafirmen en ells mateixos i que són capaços d’aprendre tot allò que els caldrà al llarg de la creació de la seva pròpia història.

Els alumnes més grans, els que acaben la secundària i els que comencen altres ensenyaments, escriuen mirant a fora, al món que els envolta; traspassen la barrera de la seva persona i aboquen en els seus escrits una mirada humana sobre els successos que els toca viure, siguin propers o llunyans. Ens demostren que són molt conscients de la realitat que viu el món i volen que el lector també en prengui consciència. Jo, personalment, em trec el barret davant aquests escriptors.

Per últim, els adults, a qui potser ens sembla que ja hem lluitat prou amb nosaltres mateixos i amb el món, i que generalment releguem les fantasies per a l’hora dels somnis o per aixecar castells en l’aire, fem de la quotidianitat la nostra bandera i farcim els escrits d’escenes habituals que, si més no, ens ajuden a escapar per uns moments de la nostra pròpia realitat.

Moltes gràcies a Òmnium i al jurat de la 37a edició del Memorial Joaquim Casas per haver considerat el meu relat mereixedor del primer premi d’aquesta última categoria.

Si el voleu llegir, ho podeu fer aquí.

 [:]

Deja un comentario

Ir arriba